30-12-2014

No ho he fet mai, no he fet mai balanç de l'any quan s'acaba, ei, "a lo hecho pecho", ni tampoc he fet mai propòsits per l'any que comença... el que hagi de ser, serà...i així vaig per la vida, oberta a tot, sense mirar massa enrera i gens endavant...llamame loca.
Avui, a un dia d'acabar l'any, anava pel carrer mirant la meva ombra i pensant redeu quin fret que fa, quan de cara l'he vist, anava amb el camió, era el Joan, tot i portar ulleres de sol tots dos, ens hem mirat, un esboç de somriure li he vist a la cara.
He pensat en ell, vem ser parella un parell d'anys, ens estimavem a rabiar, tal com sona, a rabiar, no podia sortir bé, rabiavem massa.  Avui ja no fa mal el seu record, m'he sentit bé, recordar les coses bones fa massa mal i per això només veiem les coses dolentes, quan el temps ens posa a lloc es quan podem veure amb claredat, quan amb sinceritat ens podem dir a nosaltres mateixos la veritat, la que sempre vem saber però no voliem reconèixer, allò no podia funcionar mai de la vida,  a partir d'allò vaig crèixer, vaig apendre, vaig apendre molt, desde aleshores no he tornat a tenir parella, m'he dedicat a observar-me, a coneixer-me, he descobert que no necesito a ningú per estar contenta i bé, que sóc capaç de fer tot allò que vulgui, avui ja li hauria pugut dir: Joan, et vaig estimar molt, ho vaig fer el millor que vaig saber i tot i així no ens en vem sortir, et donc les gracies per tot el que vaig apendre al teu costat. Gracies Joan.
Joan sempre formarà part de mi.
Estic satisfeta de mi mateixa, a un dia d'acabar l'any, he tancat un cercle amb agraiment.

I ara que ja fa temps que no tinc a ningú a prop i que tinc les coses molt clares i se el que vull i el que no, aprofito per posar un anunci, si hi estas interessat ja trobaras la manera de trobar-me...

SOMRIU  SEMPRE...

Pobra noia

Fa dies que volia escriure alguna cosa quan de sobte l'he recordat.
Pobra noia, va ser el primer que vaig sentir d'ella.
Pobra noia? vaig preguntar, per qué?
No ha tingut sort, em va contestar.
Que li ha passat?
La vida no s'ha portat bé amb ella, es va casar dues vegades, va tenir fills amb els dos homes, les dues vegades van acabar malament, ho ha perdut tot, la casa, els cotxes, la caravana, els diners, les finques i de poc que no perd un dels fills també. Ho va tenir tot i mira-la, ara no té res.
En girar-me la vaig veure, primeta, no gaire alta, texans, jaqueta gruixuda, botes altes, una gran bufanda i ulleres de sol, al veure'm em va somriure...
No se la veu tant malament, vaig pensar, te una bona riatlla.
Se la veu bé, no creus?? li vaig comentar.
Deixa, deixa, la professor va per dins. Com vols que estigui be?  No li ha quedat res....

Amb els dies, vaig tenir la sort de caure al carrer i va ser ella qui em va ajudar.
Mentres m'aixecava em va preguntar, t'has fet mal?
La seva veu no era dolça, però sonava sincera, crec que no, vaig contestar.
Sóc la Nina, va dir, jo l'Andrea, em vaig presentar.
Segur que estas bé?
Si, tranquila, sembla que no m'he trencat res.
Vem riure les dues.
Et convido a fer una café, és el minim que puc fer per haver-me ajudat.
Anem a la plaça, seurem a la terrassa, aprofitem que avui fa sol, va dir
Va demanar un nestea, m'estic treient de la coca-cola, em va dir mentres s'encenia un cigarret, ningú és perfecte...  va  afegir assenyalant el cigarret.
Que tal Andrea, ets d'aqui tu?
Si, d'aqui de tota la vida.
Explica'm alguna cosa de tu, em va demanar.
M'acabo de separar...
Val més sol que mal acompanyat, va dir ella.
Li vaig explicar la meva historia, va escoltar sense dir ni pio, quan vaig acabar, em va agafar la mà i em va dir, tranquila de tot s'en surt.
Si necesites alguna cosa, el que sigui, parlar, que algú t'aixequi de terra... conta amb mi.
Així ho vaig fer, sentia curiositat de per qué pensaven d'ella que era una pobra noia, jo no creia que fos una pobra noia.
Ens vem fer amigues, la Nina es oberta, espontanea, riatllera, res es per ella prou greu per no poder fer un somriure, res es prou important per que li tregui el son.
Em va parlar del que li passava, resulta que s'estava obrant en ella un canvi important com ella l'anomenava, deia que sempre havia hagut d'anar contracorrent, sempre havia hagut de fer el que s'esperava que fes,que se sentia un bitxo raro per la seva manera de pensar, que mai havia pugut ser ella mateixa...fins ara.
Quan tota la seva familia, ara ja fa uns anys, s'havia instal.lat al poble on ella vivia marxant finalment tots de Barcelona,ella va agafar els trastets i va marxar del poble.
Va a classes de Ioga, ha aprés a teixir, surt a caminar o amb la bici tota sola i a l'estiu va començar el Camí de Sant Jaume.
Quan parla del Camí o de la caminada que va fer l'altre dia o de la classe de ioga...l'haurieu de veure, és tant feliç!! se li il.luminen els ulls.
Tal com ella diu: m'importa un pepino no tenir casa propia, millor encara aixi quan vulgui podré marxar...res em lliga enlloc.
Fa netejes salvatges de coses que "te", i se les ven o les dona, les regala.
Diu que encara no sap que es el que ha vingut a fer aqui, diu que tard o d'hora ho sabrà, que trobarà el seu per qué, és una sommiadora, s'imagina fen coses per la gent, llegint o explicant o que sap ella...
La Nina, no és una pobra noia, la Nina només "ES"
Una ùltima cosa Nina, tu ja fas coses per la gent...els somrius quan vas pel carrer.

Actualitzant 2

Ahir va marxar la Marina.
Em va deixar una nota on la ultima frase era: gracies per tot mami, t'estimo infinit.
Ha passat una setmana a casa amb mi, ella viu en parella i dissabte em truca i em diu que si pot tornar a casa, oi tant ja saps que la porta sempre es oberta.
Be, les coses no funcionaven, discutien, s'enfadaven...
Quan vaig veure com va venir, vaig veure clar que el que necesitava la Marina era un kit-kat.
"Tómate un respiro, toma un kit-kat" deia l'anunci de la xocolatina en questio.
Donar-se un respiro de tant en tant es saludable, sortir de l'area de conflicte per veure les coses amb una nova perspectiva, reflexionar sense pressio, tranquilament i quan estas a punt, pendre la decissio.
Em van agradar molt les seves reflexions, ha tornat amb la seva parella.

Aixo m'ha donat una idea, brindo casa meva per qui necesiti fer un kit-kat en la seva relacio de parella, o si viu amb els pares, o necesita canviar d'aires...tinc una habitacio lliure i la poso a disposicio de qui la necesiti, ho fare amb el sistema boca a boca, algu que em coneix que coneix algu que li fa falta. No cobrare res, estic farta que ens fagin pagar per tot!!  Amb una nota que s'acabi amb un t'estimo infinit en tindre prou.

Actualitzant

Avui, pel Face, veig "Quin tipus de mare ets segons el teu signe"... miro i diu:
Sagitari (moi) : distreta, molt distreta, la tipica que es deixa el crio sentat al carro del super.
Molt lliberal, preten donar ales als seus petits per que aprenguin a volar lluny d'ella.
Molt amorosa i no exigeix gaire.

 MAI m'he descuidat cap dels meus fills enlloc.( si no recordo malament)
L'ha clavat en quan a les ales, sempre he volgut que fossin independents, sobretot de mi, mel's estimo molt, pero arriba un moment en que les mares hem de quedar a part, ells han de fer la seva via i nosaltres la nostra, estic aqui per quan em necesitin, que vinguin quan vulguin.
Molt amorosa... no se, i exigir nomes lo justet.

Sempre m'he cregut una mare atipica, la mare natura se'n va encarregar enviant-ne dos del tiron, amb bessonada has de ser molt creativa, dos de cop no te res a veure amb res del que coneixes, es...be, deixem-ho en increible, i si son tremendes ja no et dic res, he viscut l'experiencia dels cabells tallats, aquells crios que es tallen els cabells...donç les nenes mel's van tallar a mi! un dia d'estiu mentres se suposava que feiem la migdiada, es veu que nomes dormia jo!, un dia al parc, les trec de l'enorme cotxet que les duia sentades i em marxen correns una cap un canto i l'altre cap a l'altre...em va tocar correr com una bala per que no surtisin del recinte , evidentment no vaig tornar al parc. En van fer de tots colors, tallar roba, posar-se pomada als cabells, obrir una aixeta e innundar-se tot, treure dia si i dia tambe tota la seva roba dels armaris, posar-se una pedra al nas, obrir-se el cap literalemt, destrossar una habitacio d'hotel, fer caure el tamboret del pediatra al damunt dels seus peus, el rotllo de paper de la camilla tot desfet, i el millor de tot va ser un dia que a la Marina li havien de fer un contrast amb 5 o 6 anys, que l'agulla se la va clavar el metge a la cama.
I aixi mes i mes i mes... era un no parar. L'adolescencia tambe va ser per tirar cohets...
Ara mirat en la distancia, mentres ho vaig recordant vaig rient pero llavors va ser molt dur....a algu li  pot extranyar que els hagi ensenyat a volar...lluny de mi???

M'estimo, t'estimo...us estimo

Us estimo i per això m'he posat a la cuina per preparar el dinar de demà.
Uiiii quina gran cosa!!!! i a sobre ho ha fet per que ens estima!!!!!
Donç si, ja sabeu que jo no cuino MAI, però aquesta tarda he estat una estona en silenci amb els ulls tancats amb una musiqueta relaxant de fons i de sobte m'he sentit plena de voler fer alguna cosa pels demés, plena de satisfacció, absolutament oberta, receptiva i creativa...m'he sentit com quan vaig fer el meu trocet del Camí: feliç. He decidit que cuinaria per vosaltres.
Per qué us estimo ho he fet.
Per qué t'estimo i només et veig de tant en tant.
Per qué m'estimo he pugut fer això per vosaltres.

A  "Como agua para chocolate", depenent dels sentiments de la protagonista, que era la que cuinava, el menjar era d'una manera o altre, si a nosaltres ens passa el mateix, prepareu-vos a menjar els macarrons i el pastís de poma més especial dels que heu menjar fins ara.

PUTO EGO

PUTO EGO,

Havia escrit ja mitja pagina quan he començat a esborrar-ho tot...

VES A LA MERDA PUTO EGO NO ET PENSO ALIMENTAR!!!!!

AHIR

AHIR va ser diferent.
Ara me n'adono.
Recordes que vas dir que hauries volgut gravar un moment concret, una imatge preciosa, en vas dir.
Vaig saber a l'instant de quin moment parlaves.
Jo també la vaig veure aquesta imatge, no hi havia cap mirall que la reflectís però la vaig veure, la vaig veure des de la consciència, en l'acte de ser absolutament conscient del moment, plenament, amb els 5 sentits, mentres s'estava produint.
AHIR ho vaig sentir diferent, AHIR et vaig fer entrega de la meva essència, no va ser premeditat, tampoc amb inconsciència, ho vaig deixar fluir, va passar i prou.
AVUI estic plena d'amor, d'amor pur, d'aquell que en parlem de vegades.
No se que vas sentir tu, potser només ho sospito, però el realment important es que em vaig donar en cos i ànima,  tant se val si n'ets mereixedor o no, si em vas correspondre o no, importa que jo ho vaig fer i que  aquest acte m'acompanyarà per molt de temps com el record de la primera vegada que em vaig donar a algú en una acció d'amor, d'amor pur.


Another time, thanks forever

Madurar

Madurar, es diu madurar, com els fruits les persones madurem, els fruits al madurar  si no els cull ningú cauen a terra i és malmeten, les persones igual, si madurem  i no hem après res, també ens hem malmés.
El procés de maduració de les persones es diferent al dels fruits, els fruits tenen un any per florir, crèixer i madurar, les persones tenim tota una vida i en qüalsevol moment és pot produir el miracle.
Fa un any més o menys vaig començar el meu procés de maduració, no puc dir que l'hagi finalitzat, però si que puc dir que és un procés molt interessant e important i que val la pena.
Avia'm, tinc 49 anys, es podria suposar que soc una persona madura però l'edad no te res a veure amb la maduració, la maduració es una altre cosa, es pendre conciència del que realment es important, es viure en armonia amb tú mateix, es aturar-te i qüestionar-t'ho tot, es fer allò que realment vols fer, es posar fi a que la vida t'arrossegui, donar-te conte de tot el que ets capaç.
49 anys que he estat sospitant que hi havia alguna cosa més, que la vida havia de ser alguna cosa més, que tot allò no era suficient, ara entenc moltes coses, ara entenc el per que de la meva rebeldia, de la meva insatisfacció constant, dels meus neguits, dels meus errors, dels meus fracasos, de la meva lluita interna i no es que jo sigui diferent, no, es que jo pertanyo a un altre grup de persones que no es el mateix al que creia pertanyer.
 Mai ha sigut important per mi, tenir una casa, un cotxe, diners i totes aquestes coses que fan "feliç" a la gent, mai he vist possible viure per sempre amb una altre persona, ni al mateix lloc, ni fer per sempre la mateixa feina, sempre m'ha espantat la paraula sempre, sempre," siempre resultó ser demasiado tiempo", li deien al Bratt Pitt a la pel.licula Leyendas de Pasión, i es veritat sempre es massa temps, l'altre dia vaig sentir un noiet de 19 anys explicar als seus amics, amb la boca molt plena de satisfacció, que havia entrat en una empresa en la que si t'agafen ja tenies feia assegurada per sempre, vaig sentir molta pena...sempre faras el mateix i aixó t'enorgulleix??? vaig pensar, i aleshores un dia ho deixaràs tot, agafaras una motxilla i et possaràs a caminar, potser faràs el Cami o potser no, tothom dirà que has emboixit, però no, no has emboixit, has madurat i t'has donat conte que tot allò que TENS, no val res per qué no ETS, que mai has mirat de prop les ales d'una papallona, la seva fragilitat es la teva, que no ho veus? tots dos sou al mateix lloc, respirant el mateix aire, sentint l'escalfor del mateix sol, igual d'efimers...
Estic en procés de maduració, em donc conte de taaantes coses, fins i tot em donc conte que "maduració" potser no es la paraula correcta, que la paraula correcta es "despertar", que estic despertant al que realment es la vida, i no renego del meu passat, del que he viscut fins ara, per qué  gràcies a tot això he pugut arribar al dia d'avui, l'ùnic que tinc, l'ùnic que val, aquest moment en que escric, ara que soc feliç, ara que estic plena d'amor, que la meva sensibilitat es a flor de pell, ara que m'entristeix enormement ser conscient que moltes persones no passaran pel procés que faig jo ara, ara que lamento que algú es pugui perdre aquestes sensacions aquets sentiments, aquesta realitat, ara que puc agrair a totes i cada una de les persones que han passat per la meva vida, en el circunstancies que sigui, bones o dolentes tant se val, gràcies a tothom, gracies, gracies i gracies, apendre de vosaltres m'ha fet conscient de moltes coses.
Tinc 49 anys i molt per apendre, molt per donar, molt a fer i fins i tot molt per rebre.

1990

 Recordo com si fos ara el que vaig dinar tal dia com avui de fa 24 anys, l'1 de Novembre de 1990, vaig dinar paella, també recordo que feia molt bon temps per l'època, que estava a Barcelona a casa dels meus pares i que feia una setmana que estava en arrest domiciliari sense poder aixecar-me del llit ( només per anar al lavabo) per ordre del metge.
Recordo tot això, per qué l'endemà a les 8,35 del matí, vaig ser mare.
Només vaig tenir una punxada, dormiem i vaig fer "uig" i tot l'engranatge es va posar en marxa.
Vaig seure al llit i vaig tornar a dir "uig", ma mare va entrar a l'habitació, que et passa?, res, una punxada a la panxa... La Montse va de part!!!!! tota la familia en dança, jo dient, que vaaa que només ha estat una punxadeta de no res, però ningú em feia cas. Marxem a la Clínica, va dir ma mare.
Mama, ens faran tornar, només ha estat una punxadeta de no res vaig repetir. Tots vestits, agafa la bossa, ho tenim tot?? donç som-hi!
Clinica del Pilar, casi les 8 del matí, entro, m'atenen immediatament i s'arma la de dios!!!
Nena, on és el teu marit? a aparcar el cotxe, vaig dir, donç si arribes a anar a aparcar pareixes al parking... Parto gemelar! parto gemelar! .cridava la comadrona pels passadissos mentre m'arrossegaba del braç, va començar a sortir gent de tot arreu, parto gemelar prematuro!! buscar incuvadoras, buscar incuvadoras...vem arribar al quirofan i havia tanta gent allà dins que era increible! Ràpid, l'epidural, poseu-li l'epidural i em giro i veig l'anestesista amb una xeringa enorme,  m'asenten i em corven l'esquena i uaaaaa quin mal!!!! No hi ha dues incuvadores enlloc! va cridar una infermera que va entrar esberada, no pot ser, continua buscant...entrava i sortia gent sense parar, aleshores, el noi que portava la camilla, em va agafar la mà, tranquila, em va dir, tenia tanta por que s'em deuria veure a la cara, el Claret ( ginecòleg que m'havia portat el meu curt embaràs) és al Montseny, no arriba, va dir una altre infermera que també va entrar...tant se val, som-hi ja son aqui!!! i vist i no vist van nèixer primer la Carlota i desprès la Marina.
Ja tenim incuvadoras, a Sant Joan de Deu, ràpid, ràpid, envoliqueu-les, l'ambulància ja és fora, ràpid, ràpid... ni les vaig veure, era qüestió de vida o mort, no tenien ni 7 mesos de gestació, se les van endur...es va fer silenci, era a la camilla, m'acavaben d'arreglar, havia desaparegut aquella panxa enorme que m'acompanyava feia mesos, no les havia vist, no les havia vist, no podia parar de plorar, no hi havia res, algú em va dir: enhorabona, ja ets mare, gracies però no tinc res, no estan, no les he vist, no se com son...
Al cap d'una setmana em van donar l'alta, vaig anar a Sant Joan de Deu, les vaig veure en persona per primer cop, les vaig poder tocar pels forats de l'incuvadora, eren tant petites que els bolquers de recient nescut els arribaven al coll, plenes de tubs, endollades per tot arreu, van passar molts dies fins que no les vaig poder agafar,molts dies d'incertesa, de patiment, de perdre pes, de retencions d'aliment, però estaven sanes, eren perfectes, petites, molt petites però sanes.
El dia 22 de Desembre de 1990, me les van donar.
Tot aquell enrenou del dia del part, ens ha acompanyat sempre, quan hi ha  la Carlota i la Marina i la Montse hi ha rebombori segur!!!!
A les meves filles, lluitadores des de el dia que van nèixer; US ESTIMO UN MUNT,  la vida no hauria estat el mateix sense vosaltres, el que hem passat juntes!!! i el que ens queda corasssones!!!!!

( amb el temps em van dir que al quirofan del costat alhora van nèixer una bessonada de nens, van morir els dos... això també sempre ho recordaré)

PANELLETS

Els panellets m'han canviat el dia, no era gaire bó, i això que no m'han sortit!!!!!
La massa s'enganxa, no es pot treballar, la tinc reposant...tota la nit!!!!
Però amb els de coco ha estat diferent, aquets si que si.
M'he atrevit, em vaig dir que en faria i n'he fet.
Esperare a aquest vespre avia'm si es produeix un miracle i la massa es cualla sola.
Si no es aixi...no em culpo, no m'excuso, no em justifico ni em queixo.
El proper any potser hi tornaré.

Ah, els he tastat i estan boniiiiiiisims.

Desaparèixer

Desaparèixer: 1 deixar de veure's una cosa: la Kuka ha desaparegut en l'horitzó aquest matí quan hem anat a caminar. ( al final ha aparegut)

                       2 Perdre's una cosa: m'ha desaparegut el jersei rosa, no el trobo enlloc.

                       3 Anar-se'n d'un lloc: això és el que jo voldria, DESAPARÈIXER. ( i al final no aparèixer mai mes)

EL CAMÍ

Ja he arribat del meu viatge i tot i que no tornaré mai del Camí  ara soc aqui, la familia, la casa on visc, la feina, la gent que conec, tot continua com sempre.
No tornaré mai per qué l'esperit del Camí, es el que sempre he volgut que sigui el meu estil de vida.
Donar les gracies cada mati pel dia que comença, la curiositat del que passarà, quins reptes se'm presentaran, penjar-me la motxilla  i caminar, caminar, contemplar el que m'envolta, viure cada segon com si fos l'ùltim, respirar profundament, sentir el soroll de les meves passes i d'un ocell que canta....saber que avances però no saber que o qui trobaras ni que podras fer per millorar o ajudar als que t'envolten.
No tornaré mai per qué  no m'agraden els "com sempre",  el Camí no és mai igual, cada dia et posa a prova, seré prou forta per caminar avui?
Sembla com si parlés de la vida mateixa, i aixi és... el Camí és la vida!!
Despreocupada, sense pensar quins serien els motius pels que estaven allà les demes persones, sense jutjar per tant que hi feia cada un de nosalatres allà, compartint sostre, compartint viatge, compartint salutacions i desitjos " buen camino" es diu.
He vingut plena de pau, d'alegria, oberta a tot, veient moltes coses clares i mentres escric aquest post he entés el per que del meu viatge.  Soc una pelegrina, potser sempre ho he estat però no escoltava el meu cor.
Fins aviat i bon Camí.

El viatge

Em va agafar el neguit després de veure aquella pel.licula.

Durant dos dies ho vaig meditar, tot anava cantat, tindré vacances, tinc algo de diners i tinc el neguit. Necesito algún senyal, el vaig tenir.

Tot es senzill, surt sol, com si res, fluir es la paraula, tot flueix.

Estic nerviosa, casi no menjo, dormo poc, estic absent, només puc pensar en el viatge,que m'espera allà, que em demana allà, per qué m'hi fa anar.

Em sento feliç.

La pel.licula es deia "El Camino" i el meu viatge és al Camí de Sant Jaume.

Si son roses, floriran 2

Ha tornat a passar. S'han alineat els astres,  les coses es veuen facils, l'autosabotatge aquest cop es molt insistent. Tinc por. Espero un senyal.
Potser dema el tindre.
El cor batega fort, me'l sento al coll, l'estomeg es contrau i fa pessigolles, no he dinat, no he sopat, no puc parar quieta i el cap ja va a mil.
Pero em repeteixo, ep que si son roses, floriran.
Un petó.

Si son roses, floriran 1

Quan t'apassiones per alguna cosa, un projecte, una idea, el que sigui, el cor et batega tant fort que te'l sents al coll, l'estomeg es contrau i fa pessigolles, no pots menjar, no pares de moure't i el cap va a mil per hora.
De la manera mes tonta ha aparegut, no hi pensaves, si mes no, no pas per ara, mes endavant potser o ni tant sols t'ho havies plantejat.
Aquella tarda a casa l'Andrea, ja em va passar una cosa aixi, la Divina Casualitat va voler que veiesim l' anunci d'aquell pis, les fotos i el preu.
Em va començar a rondar pel cap traslladar-me. Era una idea poc mes que descabellada, pero la vaig tirar endavant, primer trucare per veure'l i negociar, despres ja veurem.
La Divina Casualitat un cop mes va intervindre, aquell pis no era per mi, pero em volia fora d'alla on era i em va enviar el que si que havia de ser.
Quan el vaig veure m'en vaig enamorar, molta llum, una terrassa enorme, bones vistes i la distribucio ideal, be, ara venia el kit de la questio, no tenia la pasta per quedar-me'l, com fare el trassllat tota sola...i els dubtes, he de marxar? faig be marxant? com aconseguire els diners? i un llarg etc de dubtes. Pero les coses quan han de ser, son. De sobte, tot es va tornar tant facil que no ho podia ser mes, van apareixer els diners ( la mama), va apareixer un camio per treure el mes gros, dos parells de braços forts, i la meva paciencia es va tornar infinita fen viatges d'un lloc a l'altre amb el cotxe carregat a tope,deu dies vaig trigar en abuidar el pis de coses petites i deixar-lo net.
El cor me'l sentia al coll, tenia l'estomeg contret i amb pessigolles i no menjava res, el cap a mil per hora, pero em sentia molt feliç.
Hi va haver la dosi d'autosabotatge pertinent, on vas boja, ves si l'hauras cagat, i pensaments per l'estil, potser ho hauries d'haver madurat mes, bla bla i bla.
Cada dia que ha passat des d'aleshores he estat feliç, dormo molt millor, no tinc por, vaig fer el que havia de fer.
Ep, una cosa, que si son roses, floriran.
Un petó.

Un diumenge qualsevol?

Un diumenge qualsevol? No ho crec pas.
He vist dos arcs de Sant Marti avui.
Ha fet sol. Ha plogut.
Les plantes de la terrassa estan radiants, igual que jo, la pluja ens ha sentat be.
La pelicul.la d'anit em va sentar genial.
He dormit de fabula.
La feina em fa veure coses que no m'agraden, les persones cada cop em resulten mes insoportables, i tot i aixi, es fantastic, sento que m'acosta a poder pendre una decisio, una decisio mooolt important.
Soc una sommiadora, sempre ho he estat.
Tinc somnis. Tinc projectes, moltes coses a fer.
Miro el mirall i m'agrada el que veig.
M'estimo i estimo a d'altres.
Per que no tinc por?
Un diumenge qualsevol? No ho crec pas.
Un petó

El meu desitg

11-09-2014
Avui és un dia "d'aquells", un dia en que de sobte l'alegria, el bon rotllo, l'empatia, la solidaritat....i un llarg etc de coses guais, agermana a la gent. ( i expresament no poso persones, gent i prou)
Es un dia com el de Nadal, que bons i com ens estimem tots el dia de Nadal!!!!
Es respira una actitut positiva, dia festiu ( per la gran majoria) les families senceres al carrer, avis, quitxalla, tiets, tietes separades... tots! no hi ha cares llargues, tots estan contents, fins i tot euforics, sortim al carrer per que estimem el nostre pais, per que tenim  dret a triar i de manera pacifica ens farem sentir, s'eixampla el pit i deixa lloc per que surti el cor, per mostrar allo de bo que portem a dins, som catalans i estem junts en aquest projecte.
Es com quan guanya el Barça contra el madrid i tothom s'abraça i se sent l'orgull de ser catalans.
Personalment, no tinc massa fe en aquets eclats d'alegria  i germanor col.lectiva.
Ni que sigui per Catalunya continua sent manipulat i aborregat.
Voldria, que els sentiments que es viuen avui, tot aixo tant guai que se sent en aquests moments, es fes extensiu a la resta dels dies.
Que la germanor no quedes nomes per dies asenyalats, que la pau, la bondat,l'amor, la solidaritat, l'empatia formesin part de la nostre identitat i no nomes per que avui ens mira tot el mon.
No se, dema, us tornareu a estressar al anar cap a la feina i cridareu o insultareu al que us ha pres l'aparcament o al que s'ha colat a la cua del super....
Pero de moment som avui, i avui desitjo que cada dia sigui onze de setembre o el dia de Nadal o el dia que fa que et sentis alegre i millor persona.
VISCA CATALUNYA INDEPENDENT
EREM,SOM I SEREM
un petó.

Petites coses

 Ja es fosc, es una nit calida, la temperatura es alta, com a mi m'agrada, acabo d'entrar de la terrassa, he estat desde la posta de sol fins ara tumbada a la hamaca ( que jo mateixa vaig penjar) balancejant-me suament, a estones perduda en els meus pensaments a estones en blanc. Ha estat un bon dia pensava, al mati he tingut una trucada sorprenent, era el Genís, mama anem junts al mercat? oi tant carinyo, dona'm un moment, quan arribi et passo a buscar. He acabat d'arreglar-me, he fet els 5 o 6 km que ens separen i en 10 minuts ja trucava a la seva porta,  soc aqui carinyo, ja baixo. Aixo tant senzill i tant natural, un any enrera era impensable.Nomes els d'aprop meu saben de que parlo. El passat es passat.
L'ara i aqui es el que importa. Sense marge d'error puc dir que el Genís m'estima . Jo l'estimo a ell. Els fets son el que conta. Els fets!! Hem anat a comprar-nos algo per menjar, teniem gana, no haviem esmorzat, baixavem carrer avall i tot d'una el Genís a desaparegut, on es el Genís he preguntat a la meva mare que venia amb nosaltres, ara be, m'ha dit, al cap d'una estona, pero on ha anat?? tarda molt...la meva mare que no sap guardar un secret per petit que sigui, ha anat a casa seva a buscar-te una madalena.. Queee? una madalena?? no entenia res. Apareix el Genís amb una madalena amb troços de xocolata i me la dona, l'has fet tu? si, la pesigo i em poso el troç a la boca, mmmm deliciosa! era una madalena perfecta, les madalenes costen molt de fer, o queden espatxurrades o crues, aquesta, era perfecta, cuita, amb l'alçada correcta, amb troços de xocolata i me la havia donat el Genís!!!! diu que vol ser cuiner...
Al cap d'una estona havia de marxar a passejar al Kemen, el seu gos, un enorme cadell de pastor alemany.
El vols veure mama? el baixo i te l'ensenyo? Clar que si, pero potser em fara una mica de por, es molt gran!! tranquila mama, no fa res.

Mare de Deu Senyor!!!! es mes gran del que recordava!!!! i amb moltes ganes de jugar tot i aixi el Genis li ha fet fer la demo de tot el que li ha ensenyat ...seu, la poteta, tumba, cap a terra i la guitarra. M'ha donat la poteta ( per dir algo per que te un potorron mes gran que el meu puny) al marxar, un plaer Kemen.
Son les petites coses les que em donen alegria, les que em fan sentir que s'eixample el pit al respirar, les que em fan sentir una serenitat que no havia sentit fins fa poc, una satisfaccio i agraiment  de Ser. M'ha costat molt arribar fins aqui.

Nomes em manques tu

No se el teu nom.
Si tanco els ulls no puc veure el teu rostre.
No se qui ets i tot i aixi et vull fer una ofrena.
T'ofereixo el meu respecte, la meva admiracio, el meu suport, el meu carinyo, la meva pau, la meva força, les meves ganes de creixer junts, d'apendre, de viure, les meves oides per escoltar-te, el meu silenci, les meves mans per que me les agafis i poder viatjar junts al nostre interior mentres tanquem els ulls.
No m'esperis submisa, no ho soc pero no vull lluitar contra tu, vull lluitar amb tu.
No vull dependre de tu ni que tu ho fagis de mi.
No vull una casa, ni un cotxe, vull cantar amb tu, riure i plorar si cal.
No vull que omplis els meus buits, vull fer-me gran amb tu alhora que tu ho fas amb mi.
I algun capvespre d'estiu donar-nos les gracies per haver-nos trobat.
Ara n'estic segura...nomes em manques tu.

El sol ja s'ha post

Son les 20:48, el sol ja s'ha post, encara s'hi veu, ha fet molta calor avui.
Acabo d'arribar a casa, he sortit amb la bici. He voltat pel poble. M'agrada voltar pel poble, carrer Major avall fins al poligon. Anglesola, mil i escacs habitants i te un poligon industrial enorme, hi ha molts solars buits, d'altres edificats, d'altres mig edificats i abandonats, voltar pel poligon  fa sentir-me com en el mecanoscrit del segon origen i m'encanta. Sola. Completament sola. Com si tot hagues acabat i nomes estic jo,pedalo pels carres buits, pel davant de les cases, son totes buides, no se senten veus, ni crits, ni riatlles...ni gossos, carrer avall arribo a la plaça Lurdes, fins ara no sabia on era, totalment perduda, m'agrada molt la sensacio de no saber on soc fins que trobes un lloc conegut i respires fort i s'infla el pit de satisfaccio, que be que he vingut aqui a viure, em sento plena d'aire per respirar tranquilament, tot s'em fa llunya, res importa.
Veig la gent sentada a la fresca, els sons s'incorporen de nou en mi, cotxes, veus, ocells, tot es ple de vida.
Torno cap a casa pel cami mes llarg que em puc imaginar, em paro a la plaça Vila, davant la font, sota els arbres plens d'ocells que parlotejen entre ells deixant-me fora de la seva conversa, em trec les xancletes i pujo els peus la banc, tanco els ulls, tant de soroll i nomes sento la meva pau, que be que estic.
Quan reemprenc el cami cap a casa, m'envaeix un pensament...nomes em manques tu.

No t-he abandonat

No no no, no t-he abandonat, aviat tornare, estic molt enfeinada pero ja s-acaba, falta poc
Em vas molt be, m-agrades molt, ho paso be quan estic amb tu
He de dir/te que estic neguitosa, inquieta, sembla que em falta alguna cosa...o potser m-en sobra alguna, de fet, ara que hi penso, se perfectament el que em passa pero no ho escriure, no pas de moment, es agradable la sensacio de ser conscient del que em neguiteja ni que tot i aixi em continui neguitejant, mirar cap dins i veure/hi clar, no penso fer res al respecte.
Tinc la sensacio que el temps s-escapa
Ai carai, que li passa a l-ordinador, que he fet que ...uuuuf, algo he tocat i no... aiiiii on son els apostrofs___ uuuuuuh i els signes d-interrogacio___ what happens__- oh my god!!!!!!
Be, ja mirare que he fet pero ara no.
Nomes volia que tu, els divendres truites, sapiguesis que no t-he abandonat.

Jornada de portes obertes

Intentaré escriure tot el que sento, per tant les portes obertes soc jo mateixa.
No hi haura accents, potser hi haura faltes, ho sento.
Ahir a la tarda vaig patir un baixon repenti d'humor, em sentia malament, em notava el semblant serios i fins i tot algu m'ho va comentar... algo t'ha passat em va dir l'Artur.
En arribar a casa la Kuka em buscava mes de l'habitual, es posava dreta al meu costat i em mirava, em reclamava contacte. No se que tinc, estic cansada, tinc poc temps, tinc la sensacio de que nomes treballo i dormo...no estic vivint!!!!! em nego a que la meva vida sigui el treball!!!
El millor estava per arribar. Ma cunyada ha penjat al grup de what que tenim la family , unes fotos de les vacances, joder, jo estic treballant una mitja de 10 hores al dia i ells....uuuuf que lleig, pero tal com ho he sentit ho he dit, ma germana ha contestat...cuanto rencor tata, disfruta de l'alegria de que ells fagin vacances...be, si, estic contenta per ells nomes era una broma, pero per uns segons es el que he sentit.
El Genis ha escrit... tu respira. Ok, he respirat i he pensat que com que la setmana passada no el vaig veure per que estava de vacances amb son pare, aquesta setmana podia venir un dia abans i aixi estar junts dos dies en total. DOS DIES.  my god!!!! l'he trucat i aixi li he dit, vale si, ha dit ell, ho preguntare. Diga'm algo, ok ja et dire. Al cap d'una estona m'envia un what, mama que dema no puc que anem a comprar la samarreta de no se que i de pas tambe un joc. jajaja, ja em pensava que sortiria algo extraordinari li he contestat.
Cap problema. Ell ha sortit per la tangent dient que ara ja no parlem entre setmana, jo li he contestat que de vegades li dic coses i ell no contesta...total que ha posat un sorry i adeu. Tu nomes ets un nen i jo estare aqui per tu SEMPRE. li he contestat. I tot un allaud de sentiments i pensaments m'han envait. L'unic positiu que estat capaç de rescatar es saber que quan el mal m'envolta tant la Kuka com jo som capaces de nortar-ho.
He baixat a la pisina, fa molta calor, he posat el cap dins l'aigua, no el volia treure...quan de sobte, la granota ( no se posar l'enllaç, Toni no m'en vas ensenyar) veure l'entrada "una granota a la pisina", se m'ha posat davant dels ulls i em feia senyals amb el cap de tirar amunt. Que fas?? Que no veus que t'ofegaras?? no pots respirar sota l'aigua carallot. Estosegant li he donat la rao. Li he explicat el que em pasava i m'ha dit: apunta-ho al bolg i oblidate'n, agafa la bici i pedala tant fort i rapit com puguis.
Granota, marxo amb la bici adeeeeeeeu.

El desconegut

Quan has entrat he vist que tenies la cara trista.

Ha passat una estona fins que t'has decidit a donar-me conversa, la camisa de quadres de maniga llarga, els texans llargs, les esportives , el casc de la bici, els cabells ondulats i despentinats.

Vius al Talladell i tot donant una volteta has fet cap aqui.

Et bellugaves com si esperesis algú... m'has dit que si que esperaves algo però no pas a ningú. Vols marxar al Delta de l'Ebre amb la teva barqueta, començar de nou, no és fàcil has dit en varies ocasions.

Al carrer hem parlat,  les civilittzacions antigues, Plató, la inexistència de la casualitat... una àliga  ens volava pel damunt i he vist els teus magnífics ulls blaus.

Has somrigut en alguna ocasió.

No hem acabat la conversa, jo tenia feina i quan he tornat a sortir ja no hi eres.

No has dit adéu.

No sé el teu nom.

No sé que és el que t'ha fet venir.

I tot i així crec que ens tornarem a veure.

Tot el que tinc

Medul.la, còrnea, pell, ronyons, fetge, cor...
L'altre dia em vaig fer donant d'òrgans i teixits.
Mira, era una cosa que em ballava pel cap ja fa temps i que mai vaig arribar a fer.
Vaig veure l' anunci d'una campanya  i en tornar a casa m'hi vaig posar.
En pocs minuts ja era donant.
La pitjor trucada de teléfon que he fet en la meva vida va ser el dia que és va morir el papa, la millor trucada de teléfon que "faré" a la vida será quan em mori, algú la rebrá per anar ràpit a l'hospital...

L'Ós mandrós em va contestar

Si, el conta contes de l'altre dia.
Va contestar, molt amable.
El que em va cridar l'atenció és que va passar una cosa que jo creia que només havia notat jo i va resultar que ell també i m'ho va dir.
Em vaig identificar per on estava asentada, pel color dels cabells i per la samarreta que portava.
En el seu mail, em va dir: se qui ets, en un moment de l'actuació ens hem mirat, ha estat breu però molt intens.
Certament, ell explicava i els seus ulls van trobar els meus , vaig veure que tot el del voltant desapareixia i només quedava ell, va ser breu, si, però molt intens, tal com havia dit...i ho vem notar tots dos.

Wonderful world

Aquesta és una historia fantàstica, sovint em pasen coses així.
Al canviar d'adressa em va quedar una factura pendent de gas.
La factura en qüestió no apareixia per enlloc, jo no la tenia i no arribaba mai.
La demano per telèfon, i em diuen que el carrer on visc ara no apareix al "callejero", que truqui en una setmana i verifiqui si han trobat l'adressa.
A tot això la factura impagada provoca un proxim tall de subministrament.
El propietari del pis vol fer el canvi de nom, el vol tornar a llogar.
La factura puja 287 euros.
El propietari del pis em truca i em diu que l'ha pagat ell, ( ? )
Li dic que li portaré els diners, que ja els tinc a punt.

La Carlota, va voler el matalàs que es va canviar la Marta, de matrimoni, sense somier ni potes, el volia a terra...així ho va fer, al cap d'uns quinze dies de dormir a terra va dir que allò era una merda, que volia un somier. No estic en disposició de fer les coses amb immediatesa, faig el que puc, a poc a poc i el somier no era una prioritat.

La factura, al final no va pujar l'import que ens havien dit ( 287) si no 200, hi havia moltes lectures estimades i al fer la real l'import canviava.
 Uuuui, fantàstic!!!!! Em sobren diners!!!!!  87 euros...
Mirem que val un somier i unes potes.
Tenim una amiga que té una casa de mobles li demanen preu i....a que no saps quan valia???
REALLY IT'S A WONDERFUL WORLD!!!!!!

He fet números

Als 21 anys vaig marxar de casa dels pares.
En tinc 49.
En 28 anys que visc pel meu conte, he canviat d'adressa 11 vegades.
4 vegades de localitat.
Visc una mitjana de 2,5 anys a cada lloc.
Fa 2 mesos que ho he fet de nou.
Així és que em queden 2 anys i 3 mesos per buscar un nou destí, dit d'una altre manera 27 mesos o 810 dies o 19440 hores o 1166400 minuts o 69984000 segons....

Antoni Marimón

Antoni Marimón, " llop", no és pas un politic, ni un escriptor, ni un pintor, és ni més ni menys que un pagés.
Avui el llop ha fet 65 anys, i avui mateix és jubila.
És tot un personatje el llop, persona que és fa sentir allà on és, parla sense embuts i si t'agrada bé i si no també, riatller, amb un gran sentit de l'humor, amic dels seus amics, treballador ( fins avui), animalot com ell sol, renegaire, de bon menjar i bon beure.
Ha convidat a tothom, al matí i a la tarda i crec que s'ha emocionat una mica quan ha vist el cartellet que he penjat al suro del bar.
He posat una foto seva que ha sortit al diari i l'he escrit : eiiiii que avui em jubilo...enhorabona de part de tots els que hem de seguir treballant.
Ha estat un dia especial, el llop és jubila.

És tard i vol ploure

És tard i vol ploure, el meu cos cansat i dolorit, treballo massa.
No marxaré a dormir fins que escrigui les quatre coses que em ballen pel cap.
Fa dies que no escric i avui ho faré tot de cop.
El primer serà: Antoni Marimóm
El segon: He fet nùmeros
El tercer: Wonderful world.
El quart: l'Ós mandrós em va contestar.

Nit de contes

Aquesta nit he anat a una actuació d'un narrador oral, un conta contes.
M'ho he passat super bé, m'ha encantat.
Quan treballava amb nens solia explicar-los histories, no en dic contes per qué eren coses que jo m'inventava arrel d'alguna experiencia meva, era fantastic veure les seves caretes mentres jo dramatitzava l'historia, obrint a tope els ulls o abaixant la veu inclús posant-me de peu de sobte. Ens ho pasavem força bé.
Feiem una rotllana i començava l'historia.
De vegades incluia alguna paraulota, però sempre els avisava del que anava a dir i els explicava que ells no en diguesin, que els pares es posen nerviosos si els nens diuen paraulotes..., quan la deia, ens convertiem en complices, ens miravem, ens somreiem, pujavem les espatlles i ens guardavem el secret.
Era, el que despres es va anomenar com a monitora de lleure.
Ho vaig fer durant 4 anys, però  vaig ser victima d'un moving i vaig buscar una altre feina i vaig plegar.
A Barcelona, la meva ciutat natal, havia treballat en una escola bressol, jo sóc "jardinera d'infancia" es deia en aquells temps, tenia nens de 0 a 3 anys, recordo aquella época com a molt maca, els nens es fan grans i et recorden, eren tant petits que alguns em deien mama!
M'encanten els nens.
Tornant a lo del conta contes, he agafat la seva targeta i al arribar a casa li he fet un mail.
En acabar l'actuació, ha deixat que la gent remenes el seu bagul de contes i un grup de dones l'ha acaparat i no he pugut dir-li res, no em sentia comode, no em sento mai comode amb la tonteria de la gent, alla fent-se les guais...no ho soporto, he marxat.
No se si em contestara el mail.

Un dia algú em va dir que els únics que m'entenien,amb qui realment em sentia realitzada, son els nens, que trobaria el meu lloc amb ells, fent coses pels demes, i que em veia escrivint...sembla que tenia raó, qui sap potser lo d'aquesta nit em portarà a...ser una conta contes??

Aquesta sóc jo

Aquesta és la meva foto preferida de quan era petita.

Tenia 7 anys.

No tinc ni idea del que em pasava pel cap en aquells temps però quan ara me la miro faig un repàs ràpit al que ha estat la meva vida, tres fills, dos divorcis, la mort del papa, els meus germans, els seus fills, la mama que s'ha fet gran...tanta gent que ha pasat per la meva vida, tantes coses que he vist, tantes coses que he fet.

Saps nena? la vida pasa volant però encara ets dins meu, amb aquest posat que diu...va, que fem ara?

Quan t'envàs. ( 18-6-2014)

M'agrada quan vens sense avisar, de sobte un dia qualsevol ets aqui
Que bé que has vingut... penso quan t'envás
Per sempre, gràcies

Cabells blancs

Em creixen els cabells, diuen com els dies pasen
Cabells de color blanc que fa temps que no vull amagar
Color blanc que explica que he viscut, que he patit, que he estimat, que me'n vaig sortint, que encara hi sóc, que hi vull ser fins al final, que tinc coses a fer i que pasi el que pasi continuaré sabent-me desde sempre i per sempre afortunada.
M'agrada tenir els cabells blancs.

L'amor s'envà i ella...es queda

Per una banda:
Tres homes, en J, en C i en S.
Cinquenteros els tres.
Per l'altre banda:
Només jo.
Havia sopar de dones a un altre poble.
Erem al pub, no sé com ni per qué va sortir el tema, l'etern tema: les dones sou massa complicades...
Nosaltres, van dir, només tenim dues posicions ON i OFF.
Ells parlaven i parlaven, jo escoltava.
Van dir que de vegades, no pensen en res, que simplement no hi són que la dona els pregunta que penses? i ells responen:  res. No pot ser, dieun elles (  jo també he fet la pregunta i he obtingut aquesta resposta i també he dit que no pot ser) ells, afirmen que si és posible, que simplement no hi són, no hi són i se'n adonen quan tornen... ( em costa de creure però em redeixo davant l'evidència)
La meva aportació a favor de la dona va ser simple, no hi podem fer res, forma part de la nostra naturalesa, o potser creieu que sen's giren els cables per que volem? nooo, és una cosa que t'agafa per dins que no saps com gestionar i surt per on surt...en que penses, em queda bé aquest vestit, t'agrada el pentinat nou...tot preguntes trampa, per liar-la, per que alló que ens rosega per dins té ganes de sortir per fer-vos veure l'imperfectes i bàsics que sou...no hi podem fer res. No es pot lluitar contra els elements.
Van dir que posa tres homes a viure junts i no pasarà res, posa tres dones a viure juntes i allò serà la guerra...jajajaja, he de reconèixer que em van fer riure moltissim, van anomenar tots els tipics i tòpics del tema en qüestió, absolutament tots, un per un, jo no podia parar de riure i d'escoltar, coincidien tots tres en les afirmacions que feien, es recolzaven, tenien un front comú, l'amor s'envà i ella es queda, van concluir.
Tranquilitat i follar, tot el que volen.
Vaig pendre nota, gràcies nois, pensaré en tot això i ho tindré en compte per quan tingui parella!

L'emoció als 80

Actualment faig de cambrera, feina que em permet veure i viure moltes situacions relacionades amb les persones.
Aquest relat va per una d'elles.
En que creus que consisteix l'emoció quan has travessat la barrera dels 80?
Pots pensar...potser algún dia, amb molta sort tenir una mica de sexe?
Una celebració on per fi tornaras a menjar amb sal?
No pendre't la pasti de la pressió en acte de rebeldia?
No amic meu, no. L'emoció, l'autentica emoció de sentir com brolla l'adrenalina per tot el teu cos, la que et fa sentir que val la pena començar un nou dia és....emportar-te el full dels pasatemps del Peridodico d'aqui el bar on treballo sense que ningú et vegi.
Si senyor, chapeau!!
Per qué, que seria de la vida sense l'emoció de viure arriscadament ni que pasis dels 80?
T'aplaudeixo però has de saber... que se qui ets!!!

Va com va

Si, va com va, avui dimarts él l'ùnic dia sencer de festa que tindré aquesta setmana, me'l dedicaré.
Res més lluny d'això, a primera hora se m'ha girat la lluna i bronca matinera amb la Ka ( que anat resurgint al llarg de les hores) però és que... no m'ho posa gens facil.
Em disposava a marxar amb la bici, i quan la tenia ja al carrer, després de baixar per l'asensor on l'he de posar dreta vigilant que el parafang no toqui a terra per no trencar-lo amb el que això em costa de fer ja que só menudeta i tinc poca força , pujo i...havia sortit la cadena, no havia posat mai una cadena i quan he aaconseguit de fer-ho amb les mans plenes de grasa, provo i...torna a sortir però ara per posar-la hauré de desmontar l'embellidor del plat...buuuf, pujo la bici a l'asensor, miro que necesito vaig a buscar el tornavis d'estrella em disposo a començar la reparació afluixo el primer tornillo, el segon i quan arribo al tercer...no puc, canvio d'eina, una estrella més gran, no puc, uig noo, em poso les ulleres avia'm si ho veig més clar, torno a provar i res, no tinc prou força. Deixo la bici allà al mig, de panxa al cel i penso que ho aniré provant al llarg del dia. Faré "crochet", tenia el projecte de fer una alfombra, li donaré una bona espenta avui, s'acava de posar a ploure per tant li dedicaré la tarda, per fer l'alfombra s'han de fer tires de cadeneta i després cosir-les, no sé com no em quedava plà, això no sembla una alfombra.
Arribats a aquest punt he decidit tornar a provar amb el tornillo de la bici, ulleres, tornavís i...caram, a la primera, poso la cadena, poso l'embellidor, em rento les mans, estic satisfeta, ho he aconseguit.
Surt la Ka i fem més o menys les paus, entre mares i filles ja se sap... berenem?? aaah si, croissant de cal Pamies, amb mantega i melmelada l'hem acabat de completar no fos cas que quedes justet de calories...
La pressunta alfombra a acabat de gran centre de taula.
Amb una mica més de sort potser deixa de ploure i puc sortir una estoneta amb la bici.
Res a sortit com esperava en principi, però, ja veus, va com va.

Al meu pare

Hola papa, fa molt temps que no vens als meus somnis,  m'agradaria molt que una nit d'aquestes tornesis i després poder recordar la teva estada.
Papa tinc el cabells blancs,  segurament em diries que estic massa prima.
 Al desembre en faig 50, no m'agrada fer-me gran, tot sovint encara em sento la nena que venia amb tu a treballar els dissabtes al matí, em sentia tant important, al teu costat, anavem a esmorzar junts, em presentaves a gent que treballava amb tu, recordo al Sr.Badia, amb la bata blanca i l'historia de les tissores que se li van clavar al peu, t'enrecordes?

Saps que recordo també? Sant Pau de l'Ordal, els diumenges, a ca'l Pau Xic quan anavem a dinar, i les caves Canals i Casanoves   esmorzavem allà i després cap  a San Pau, anavem a la carniceria del poble, i al casino a fer el vermut i a la tarda a jugar als columpis o al camp de futbol, com donaven de si en aquells temps els dies! Tinc tants records, el Nicola Divari, la xocolata amb nata i croissants dels diumenges al matí, els "tributos" que ens feies pagar quan ens pelaves la fruita, el Pio Lindo, las Adidas Hawai que ens van fer voltar mitja Barcelona per trobar-les,quan em van operar d'apendicitis i va entrar el metge i ens va pillar a mi menjan unes natilles de contrabando i a tu dormint com una soca al llit de l'acompanyant, quins tips de riure que ens feiem... podria escriure hores i hores. Vaig tenir una infància afortunada i feliç.
Us dono gràcies a la mama i a tú.
També recordo que deies que no et volies morir de vell, i tant ho vas dir que aixi va ser.
Va ser dur veure't marxar, la mama i jo al teu costat, vaig haver de trucar a la Marta i al Tete.

Em quedo amb la teva riatlla, amb la teva imatge dels dissabtes a la nit, elegant i perfumat,  tu i la mama sortin a sopar, el perfum de la mama L'air du Temps ( Nina Ricci)...bons temps, bons records.
Vull que sàpigues que ara, al llindar del mig segle i  malgrat tot,  encara em sento afortunada i feliç.
Sempre ets amb nosaltres.
T'estimo papa.
Gràcies per TOT.

I perqué no?

I per qué no puc fer un escrit inspirat en un que ha escrit una altre persona?
La persona en qüestió és el Toni, al qui posaré l'etiqueta d'amic meu, es un blogger important (etiqueta) poeta ( etiqueta) escriptor premiat ( etiqueta) ex profesor de filosofia ( etiqueta) bipolar ( etiqueta) i així podria seguir posant etiquetes i etiquetes... pare, fill, germà,  ex marit, viatger, aventurer, caminant, lliure pensador, vegetarià, nudista, mestre reiki, taoista i bla bla bla bla....
Bé el Tonino quan fa escrits de sentiments és increible, ell sempre té les paraules adequades, llegeixes allò que sens, allò que no sabies expresar.Quan relata un paisatge, te'l fa veure, sentir, ets allà. També escriu de vegades de política però aqui si que no me'l crec en res.
Em diverteix especialment quan és absolut amb les seves afirmacions, no m'agraden els gosos, no m'agrada la gent que fuma, no vull escriure, no mengis carn, fuig de les persones tòxiques....
Em diverteix molt també quan els seus seguidors fan comentaris, en general, és idilic, el feliciten, estan d'acord amb ell, van ser tant increiblement comprensius quan Tonino és va confesar bipolar.
L'escrit en qüestio es titula "malgrat les ombres", parla de la felicitat, del que és, segons ell i fa rotundes afirmacions, en llegir els comentaris, hi ha coses que son tant evidents.. evidentment hem d'anar canviant les motivacions, evidentment en general estem des.il.lisionats tant se val als 50 als 49 o als 26 i el que més m'ha agradat es l'afirmació de que la zona de confort és un mite, ualaaa Tonino el que has dit!! que faran ara aquelles persones que viuen tota la seva vida en la mateixa casa, amb la mateixa parella, a la mateixa feina, veien dia a dia les mateixes coses, fent les coses que toca fer, allò que Deu mana, he de dir que m'has fet riure ets un atrevit, t'adoro.Bé, havia aprés algunes coses que mai m'havien convençut i les he desaprès no me les crec, ara mateix crec no saber res ja, només flueixo i prou, em sento bé, i com que ja no sé res, no sé si escriure això està bé o no però ho he fet i em sento molt bé.Serà que en aquests moments sóc feliç??
I per qué no??

Una granota a la pisina

Quan he posat el peu al carrer...uauuu quina calor!!
Quarts de dotze i 33graus!
M'agrada la calor, és agradable sentir l'escalfor que surt de terra, xancletes i un vestit és tot el que necesito.
He anat al mercat de segona mà que fan al poble del costat, a donar una volta, m'agrada mirar les increibles coses que porten, sobretot els moros, "cacharreria varia", tinc amics pel mercat, jo mateixa he fet parada en algunes ocasions. No entenc per que no hi va més gent a comprar, una samarreta Nike pel Genís m'ha costat 1 euro. Una noia venia la roba que ja no li anava bé a 10 euros, tota del Mango.Suposo que la gent encara no està preparada per la segona mà o l'intercanvi. A mi m'agrada, ho faig i em plau moltissim. 
Quan tornava cap a casa, pensava, ara baixaré a la pisina, fa molta calor.
Així ho he fet, bikini ( prefereixo anar sense com a la platja però al ser una pisina comunitaria crec que no està permés) toballola, llibre, cremeta i barret.
Tinc una mica de por, com puc viure tant bé? aaaah, no és que no tingui historires, que si que les tinc, però no em treuen el plaer d'apreciar tot el que m'envolta, per exemple això, baixar a la pisina, caminar descalça per l'herba, estirar-me al sol, sentir els ocells cantar i trobar una granota a la pisina!!!, caminant pel voltant de  la pisina de sobte veig "algo" que salta a l'aigua i s'allunya a tota velocitat , eiiii que és això?? he anat cap allà i era una granota! deu haver tingut un ensurt terrible quan ha vist que m'acostava!, pobre, me l'he mirat una estona submergida a l'aigua i he marxat cap a l'altre cantó per que pugués sortir.
Amb els peus a l'aigua, per cert encara bastant freda, he vist com anava pujant i es posava en un forat d'aquells que hi ha a les vores que son el filtre. Al final ha desaparegut.
Ves per on, compartit el plaer de la situació amb una granota.
Potser pensaras, que tonta  per una granota de no res...has de saber que uns altres temps hauria estat incapaç d'anar sola al jardí i si hagues vist una granota ja no hi hauria tornat mai més!!!!
Cada dia que pasa em veig més forta, més segura, més lliure i més feliç.
Em supero dia a dia i n'estic orgullosa.
Un petó per qui el vulgui.

VA DE PROVA...

El jardí és preciós, sis oliveres el vetllen, al mig la pisina al revoltant tot gespa i un trocet amb pedretes on hi ha una taula amb bancs que va fer el Colom per tots els veins, ara en vol fer una altre, em va dir. Lloc ideal per seure i escriure, llegir o simplement no fer res.
Abans de baixar al jardi he anat a comprar, un desconegut m'ha regalat un somriure i jo a ell...avui és un dia d'aquells, un dia especial. Caminant pel carrer he sentit un senyor que deia: nerviós? nerviós per qué?, mira, vaig neixer sol i despullat, moriré sol i amb sort em posaran un traje.Després de tota una vida, l'ùnic que m'emportaré és un traje i per un traje m'he de posar nerviós? 
Ja veus, visc en un lloc on pel carrer es diuen coses com aquesta, on baixant unes escales i obrin una porta surto a un  lloc  on el sol m'escalfa i el vent m'acarona, els ocells canten per mi, les papallones volen a prop meu. És pot demanar més??