El desconegut

Quan has entrat he vist que tenies la cara trista.

Ha passat una estona fins que t'has decidit a donar-me conversa, la camisa de quadres de maniga llarga, els texans llargs, les esportives , el casc de la bici, els cabells ondulats i despentinats.

Vius al Talladell i tot donant una volteta has fet cap aqui.

Et bellugaves com si esperesis algú... m'has dit que si que esperaves algo però no pas a ningú. Vols marxar al Delta de l'Ebre amb la teva barqueta, començar de nou, no és fàcil has dit en varies ocasions.

Al carrer hem parlat,  les civilittzacions antigues, Plató, la inexistència de la casualitat... una àliga  ens volava pel damunt i he vist els teus magnífics ulls blaus.

Has somrigut en alguna ocasió.

No hem acabat la conversa, jo tenia feina i quan he tornat a sortir ja no hi eres.

No has dit adéu.

No sé el teu nom.

No sé que és el que t'ha fet venir.

I tot i així crec que ens tornarem a veure.

Tot el que tinc

Medul.la, còrnea, pell, ronyons, fetge, cor...
L'altre dia em vaig fer donant d'òrgans i teixits.
Mira, era una cosa que em ballava pel cap ja fa temps i que mai vaig arribar a fer.
Vaig veure l' anunci d'una campanya  i en tornar a casa m'hi vaig posar.
En pocs minuts ja era donant.
La pitjor trucada de teléfon que he fet en la meva vida va ser el dia que és va morir el papa, la millor trucada de teléfon que "faré" a la vida será quan em mori, algú la rebrá per anar ràpit a l'hospital...

L'Ós mandrós em va contestar

Si, el conta contes de l'altre dia.
Va contestar, molt amable.
El que em va cridar l'atenció és que va passar una cosa que jo creia que només havia notat jo i va resultar que ell també i m'ho va dir.
Em vaig identificar per on estava asentada, pel color dels cabells i per la samarreta que portava.
En el seu mail, em va dir: se qui ets, en un moment de l'actuació ens hem mirat, ha estat breu però molt intens.
Certament, ell explicava i els seus ulls van trobar els meus , vaig veure que tot el del voltant desapareixia i només quedava ell, va ser breu, si, però molt intens, tal com havia dit...i ho vem notar tots dos.

Wonderful world

Aquesta és una historia fantàstica, sovint em pasen coses així.
Al canviar d'adressa em va quedar una factura pendent de gas.
La factura en qüestió no apareixia per enlloc, jo no la tenia i no arribaba mai.
La demano per telèfon, i em diuen que el carrer on visc ara no apareix al "callejero", que truqui en una setmana i verifiqui si han trobat l'adressa.
A tot això la factura impagada provoca un proxim tall de subministrament.
El propietari del pis vol fer el canvi de nom, el vol tornar a llogar.
La factura puja 287 euros.
El propietari del pis em truca i em diu que l'ha pagat ell, ( ? )
Li dic que li portaré els diners, que ja els tinc a punt.

La Carlota, va voler el matalàs que es va canviar la Marta, de matrimoni, sense somier ni potes, el volia a terra...així ho va fer, al cap d'uns quinze dies de dormir a terra va dir que allò era una merda, que volia un somier. No estic en disposició de fer les coses amb immediatesa, faig el que puc, a poc a poc i el somier no era una prioritat.

La factura, al final no va pujar l'import que ens havien dit ( 287) si no 200, hi havia moltes lectures estimades i al fer la real l'import canviava.
 Uuuui, fantàstic!!!!! Em sobren diners!!!!!  87 euros...
Mirem que val un somier i unes potes.
Tenim una amiga que té una casa de mobles li demanen preu i....a que no saps quan valia???
REALLY IT'S A WONDERFUL WORLD!!!!!!

He fet números

Als 21 anys vaig marxar de casa dels pares.
En tinc 49.
En 28 anys que visc pel meu conte, he canviat d'adressa 11 vegades.
4 vegades de localitat.
Visc una mitjana de 2,5 anys a cada lloc.
Fa 2 mesos que ho he fet de nou.
Així és que em queden 2 anys i 3 mesos per buscar un nou destí, dit d'una altre manera 27 mesos o 810 dies o 19440 hores o 1166400 minuts o 69984000 segons....

Antoni Marimón

Antoni Marimón, " llop", no és pas un politic, ni un escriptor, ni un pintor, és ni més ni menys que un pagés.
Avui el llop ha fet 65 anys, i avui mateix és jubila.
És tot un personatje el llop, persona que és fa sentir allà on és, parla sense embuts i si t'agrada bé i si no també, riatller, amb un gran sentit de l'humor, amic dels seus amics, treballador ( fins avui), animalot com ell sol, renegaire, de bon menjar i bon beure.
Ha convidat a tothom, al matí i a la tarda i crec que s'ha emocionat una mica quan ha vist el cartellet que he penjat al suro del bar.
He posat una foto seva que ha sortit al diari i l'he escrit : eiiiii que avui em jubilo...enhorabona de part de tots els que hem de seguir treballant.
Ha estat un dia especial, el llop és jubila.

És tard i vol ploure

És tard i vol ploure, el meu cos cansat i dolorit, treballo massa.
No marxaré a dormir fins que escrigui les quatre coses que em ballen pel cap.
Fa dies que no escric i avui ho faré tot de cop.
El primer serà: Antoni Marimóm
El segon: He fet nùmeros
El tercer: Wonderful world.
El quart: l'Ós mandrós em va contestar.

Nit de contes

Aquesta nit he anat a una actuació d'un narrador oral, un conta contes.
M'ho he passat super bé, m'ha encantat.
Quan treballava amb nens solia explicar-los histories, no en dic contes per qué eren coses que jo m'inventava arrel d'alguna experiencia meva, era fantastic veure les seves caretes mentres jo dramatitzava l'historia, obrint a tope els ulls o abaixant la veu inclús posant-me de peu de sobte. Ens ho pasavem força bé.
Feiem una rotllana i començava l'historia.
De vegades incluia alguna paraulota, però sempre els avisava del que anava a dir i els explicava que ells no en diguesin, que els pares es posen nerviosos si els nens diuen paraulotes..., quan la deia, ens convertiem en complices, ens miravem, ens somreiem, pujavem les espatlles i ens guardavem el secret.
Era, el que despres es va anomenar com a monitora de lleure.
Ho vaig fer durant 4 anys, però  vaig ser victima d'un moving i vaig buscar una altre feina i vaig plegar.
A Barcelona, la meva ciutat natal, havia treballat en una escola bressol, jo sóc "jardinera d'infancia" es deia en aquells temps, tenia nens de 0 a 3 anys, recordo aquella época com a molt maca, els nens es fan grans i et recorden, eren tant petits que alguns em deien mama!
M'encanten els nens.
Tornant a lo del conta contes, he agafat la seva targeta i al arribar a casa li he fet un mail.
En acabar l'actuació, ha deixat que la gent remenes el seu bagul de contes i un grup de dones l'ha acaparat i no he pugut dir-li res, no em sentia comode, no em sento mai comode amb la tonteria de la gent, alla fent-se les guais...no ho soporto, he marxat.
No se si em contestara el mail.

Un dia algú em va dir que els únics que m'entenien,amb qui realment em sentia realitzada, son els nens, que trobaria el meu lloc amb ells, fent coses pels demes, i que em veia escrivint...sembla que tenia raó, qui sap potser lo d'aquesta nit em portarà a...ser una conta contes??

Aquesta sóc jo

Aquesta és la meva foto preferida de quan era petita.

Tenia 7 anys.

No tinc ni idea del que em pasava pel cap en aquells temps però quan ara me la miro faig un repàs ràpit al que ha estat la meva vida, tres fills, dos divorcis, la mort del papa, els meus germans, els seus fills, la mama que s'ha fet gran...tanta gent que ha pasat per la meva vida, tantes coses que he vist, tantes coses que he fet.

Saps nena? la vida pasa volant però encara ets dins meu, amb aquest posat que diu...va, que fem ara?