M'estimo, t'estimo...us estimo

Us estimo i per això m'he posat a la cuina per preparar el dinar de demà.
Uiiii quina gran cosa!!!! i a sobre ho ha fet per que ens estima!!!!!
Donç si, ja sabeu que jo no cuino MAI, però aquesta tarda he estat una estona en silenci amb els ulls tancats amb una musiqueta relaxant de fons i de sobte m'he sentit plena de voler fer alguna cosa pels demés, plena de satisfacció, absolutament oberta, receptiva i creativa...m'he sentit com quan vaig fer el meu trocet del Camí: feliç. He decidit que cuinaria per vosaltres.
Per qué us estimo ho he fet.
Per qué t'estimo i només et veig de tant en tant.
Per qué m'estimo he pugut fer això per vosaltres.

A  "Como agua para chocolate", depenent dels sentiments de la protagonista, que era la que cuinava, el menjar era d'una manera o altre, si a nosaltres ens passa el mateix, prepareu-vos a menjar els macarrons i el pastís de poma més especial dels que heu menjar fins ara.

PUTO EGO

PUTO EGO,

Havia escrit ja mitja pagina quan he començat a esborrar-ho tot...

VES A LA MERDA PUTO EGO NO ET PENSO ALIMENTAR!!!!!

AHIR

AHIR va ser diferent.
Ara me n'adono.
Recordes que vas dir que hauries volgut gravar un moment concret, una imatge preciosa, en vas dir.
Vaig saber a l'instant de quin moment parlaves.
Jo també la vaig veure aquesta imatge, no hi havia cap mirall que la reflectís però la vaig veure, la vaig veure des de la consciència, en l'acte de ser absolutament conscient del moment, plenament, amb els 5 sentits, mentres s'estava produint.
AHIR ho vaig sentir diferent, AHIR et vaig fer entrega de la meva essència, no va ser premeditat, tampoc amb inconsciència, ho vaig deixar fluir, va passar i prou.
AVUI estic plena d'amor, d'amor pur, d'aquell que en parlem de vegades.
No se que vas sentir tu, potser només ho sospito, però el realment important es que em vaig donar en cos i ànima,  tant se val si n'ets mereixedor o no, si em vas correspondre o no, importa que jo ho vaig fer i que  aquest acte m'acompanyarà per molt de temps com el record de la primera vegada que em vaig donar a algú en una acció d'amor, d'amor pur.


Another time, thanks forever

Madurar

Madurar, es diu madurar, com els fruits les persones madurem, els fruits al madurar  si no els cull ningú cauen a terra i és malmeten, les persones igual, si madurem  i no hem après res, també ens hem malmés.
El procés de maduració de les persones es diferent al dels fruits, els fruits tenen un any per florir, crèixer i madurar, les persones tenim tota una vida i en qüalsevol moment és pot produir el miracle.
Fa un any més o menys vaig començar el meu procés de maduració, no puc dir que l'hagi finalitzat, però si que puc dir que és un procés molt interessant e important i que val la pena.
Avia'm, tinc 49 anys, es podria suposar que soc una persona madura però l'edad no te res a veure amb la maduració, la maduració es una altre cosa, es pendre conciència del que realment es important, es viure en armonia amb tú mateix, es aturar-te i qüestionar-t'ho tot, es fer allò que realment vols fer, es posar fi a que la vida t'arrossegui, donar-te conte de tot el que ets capaç.
49 anys que he estat sospitant que hi havia alguna cosa més, que la vida havia de ser alguna cosa més, que tot allò no era suficient, ara entenc moltes coses, ara entenc el per que de la meva rebeldia, de la meva insatisfacció constant, dels meus neguits, dels meus errors, dels meus fracasos, de la meva lluita interna i no es que jo sigui diferent, no, es que jo pertanyo a un altre grup de persones que no es el mateix al que creia pertanyer.
 Mai ha sigut important per mi, tenir una casa, un cotxe, diners i totes aquestes coses que fan "feliç" a la gent, mai he vist possible viure per sempre amb una altre persona, ni al mateix lloc, ni fer per sempre la mateixa feina, sempre m'ha espantat la paraula sempre, sempre," siempre resultó ser demasiado tiempo", li deien al Bratt Pitt a la pel.licula Leyendas de Pasión, i es veritat sempre es massa temps, l'altre dia vaig sentir un noiet de 19 anys explicar als seus amics, amb la boca molt plena de satisfacció, que havia entrat en una empresa en la que si t'agafen ja tenies feia assegurada per sempre, vaig sentir molta pena...sempre faras el mateix i aixó t'enorgulleix??? vaig pensar, i aleshores un dia ho deixaràs tot, agafaras una motxilla i et possaràs a caminar, potser faràs el Cami o potser no, tothom dirà que has emboixit, però no, no has emboixit, has madurat i t'has donat conte que tot allò que TENS, no val res per qué no ETS, que mai has mirat de prop les ales d'una papallona, la seva fragilitat es la teva, que no ho veus? tots dos sou al mateix lloc, respirant el mateix aire, sentint l'escalfor del mateix sol, igual d'efimers...
Estic en procés de maduració, em donc conte de taaantes coses, fins i tot em donc conte que "maduració" potser no es la paraula correcta, que la paraula correcta es "despertar", que estic despertant al que realment es la vida, i no renego del meu passat, del que he viscut fins ara, per qué  gràcies a tot això he pugut arribar al dia d'avui, l'ùnic que tinc, l'ùnic que val, aquest moment en que escric, ara que soc feliç, ara que estic plena d'amor, que la meva sensibilitat es a flor de pell, ara que m'entristeix enormement ser conscient que moltes persones no passaran pel procés que faig jo ara, ara que lamento que algú es pugui perdre aquestes sensacions aquets sentiments, aquesta realitat, ara que puc agrair a totes i cada una de les persones que han passat per la meva vida, en el circunstancies que sigui, bones o dolentes tant se val, gràcies a tothom, gracies, gracies i gracies, apendre de vosaltres m'ha fet conscient de moltes coses.
Tinc 49 anys i molt per apendre, molt per donar, molt a fer i fins i tot molt per rebre.

1990

 Recordo com si fos ara el que vaig dinar tal dia com avui de fa 24 anys, l'1 de Novembre de 1990, vaig dinar paella, també recordo que feia molt bon temps per l'època, que estava a Barcelona a casa dels meus pares i que feia una setmana que estava en arrest domiciliari sense poder aixecar-me del llit ( només per anar al lavabo) per ordre del metge.
Recordo tot això, per qué l'endemà a les 8,35 del matí, vaig ser mare.
Només vaig tenir una punxada, dormiem i vaig fer "uig" i tot l'engranatge es va posar en marxa.
Vaig seure al llit i vaig tornar a dir "uig", ma mare va entrar a l'habitació, que et passa?, res, una punxada a la panxa... La Montse va de part!!!!! tota la familia en dança, jo dient, que vaaa que només ha estat una punxadeta de no res, però ningú em feia cas. Marxem a la Clínica, va dir ma mare.
Mama, ens faran tornar, només ha estat una punxadeta de no res vaig repetir. Tots vestits, agafa la bossa, ho tenim tot?? donç som-hi!
Clinica del Pilar, casi les 8 del matí, entro, m'atenen immediatament i s'arma la de dios!!!
Nena, on és el teu marit? a aparcar el cotxe, vaig dir, donç si arribes a anar a aparcar pareixes al parking... Parto gemelar! parto gemelar! .cridava la comadrona pels passadissos mentre m'arrossegaba del braç, va començar a sortir gent de tot arreu, parto gemelar prematuro!! buscar incuvadoras, buscar incuvadoras...vem arribar al quirofan i havia tanta gent allà dins que era increible! Ràpid, l'epidural, poseu-li l'epidural i em giro i veig l'anestesista amb una xeringa enorme,  m'asenten i em corven l'esquena i uaaaaa quin mal!!!! No hi ha dues incuvadores enlloc! va cridar una infermera que va entrar esberada, no pot ser, continua buscant...entrava i sortia gent sense parar, aleshores, el noi que portava la camilla, em va agafar la mà, tranquila, em va dir, tenia tanta por que s'em deuria veure a la cara, el Claret ( ginecòleg que m'havia portat el meu curt embaràs) és al Montseny, no arriba, va dir una altre infermera que també va entrar...tant se val, som-hi ja son aqui!!! i vist i no vist van nèixer primer la Carlota i desprès la Marina.
Ja tenim incuvadoras, a Sant Joan de Deu, ràpid, ràpid, envoliqueu-les, l'ambulància ja és fora, ràpid, ràpid... ni les vaig veure, era qüestió de vida o mort, no tenien ni 7 mesos de gestació, se les van endur...es va fer silenci, era a la camilla, m'acavaben d'arreglar, havia desaparegut aquella panxa enorme que m'acompanyava feia mesos, no les havia vist, no les havia vist, no podia parar de plorar, no hi havia res, algú em va dir: enhorabona, ja ets mare, gracies però no tinc res, no estan, no les he vist, no se com son...
Al cap d'una setmana em van donar l'alta, vaig anar a Sant Joan de Deu, les vaig veure en persona per primer cop, les vaig poder tocar pels forats de l'incuvadora, eren tant petites que els bolquers de recient nescut els arribaven al coll, plenes de tubs, endollades per tot arreu, van passar molts dies fins que no les vaig poder agafar,molts dies d'incertesa, de patiment, de perdre pes, de retencions d'aliment, però estaven sanes, eren perfectes, petites, molt petites però sanes.
El dia 22 de Desembre de 1990, me les van donar.
Tot aquell enrenou del dia del part, ens ha acompanyat sempre, quan hi ha  la Carlota i la Marina i la Montse hi ha rebombori segur!!!!
A les meves filles, lluitadores des de el dia que van nèixer; US ESTIMO UN MUNT,  la vida no hauria estat el mateix sense vosaltres, el que hem passat juntes!!! i el que ens queda corasssones!!!!!

( amb el temps em van dir que al quirofan del costat alhora van nèixer una bessonada de nens, van morir els dos... això també sempre ho recordaré)