dilluns, 29 de desembre de 2014

Pobra noia

Fa dies que volia escriure alguna cosa quan de sobte l'he recordat.
Pobra noia, va ser el primer que vaig sentir d'ella.
Pobra noia? vaig preguntar, per qué?
No ha tingut sort, em va contestar.
Que li ha passat?
La vida no s'ha portat bé amb ella, es va casar dues vegades, va tenir fills amb els dos homes, les dues vegades van acabar malament, ho ha perdut tot, la casa, els cotxes, la caravana, els diners, les finques i de poc que no perd un dels fills també. Ho va tenir tot i mira-la, ara no té res.
En girar-me la vaig veure, primeta, no gaire alta, texans, jaqueta gruixuda, botes altes, una gran bufanda i ulleres de sol, al veure'm em va somriure...
No se la veu tant malament, vaig pensar, te una bona riatlla.
Se la veu bé, no creus?? li vaig comentar.
Deixa, deixa, la professor va per dins. Com vols que estigui be?  No li ha quedat res....

Amb els dies, vaig tenir la sort de caure al carrer i va ser ella qui em va ajudar.
Mentres m'aixecava em va preguntar, t'has fet mal?
La seva veu no era dolça, però sonava sincera, crec que no, vaig contestar.
Sóc la Nina, va dir, jo l'Andrea, em vaig presentar.
Segur que estas bé?
Si, tranquila, sembla que no m'he trencat res.
Vem riure les dues.
Et convido a fer una café, és el minim que puc fer per haver-me ajudat.
Anem a la plaça, seurem a la terrassa, aprofitem que avui fa sol, va dir
Va demanar un nestea, m'estic treient de la coca-cola, em va dir mentres s'encenia un cigarret, ningú és perfecte...  va  afegir assenyalant el cigarret.
Que tal Andrea, ets d'aqui tu?
Si, d'aqui de tota la vida.
Explica'm alguna cosa de tu, em va demanar.
M'acabo de separar...
Val més sol que mal acompanyat, va dir ella.
Li vaig explicar la meva historia, va escoltar sense dir ni pio, quan vaig acabar, em va agafar la mà i em va dir, tranquila de tot s'en surt.
Si necesites alguna cosa, el que sigui, parlar, que algú t'aixequi de terra... conta amb mi.
Així ho vaig fer, sentia curiositat de per qué pensaven d'ella que era una pobra noia, jo no creia que fos una pobra noia.
Ens vem fer amigues, la Nina es oberta, espontanea, riatllera, res es per ella prou greu per no poder fer un somriure, res es prou important per que li tregui el son.
Em va parlar del que li passava, resulta que s'estava obrant en ella un canvi important com ella l'anomenava, deia que sempre havia hagut d'anar contracorrent, sempre havia hagut de fer el que s'esperava que fes,que se sentia un bitxo raro per la seva manera de pensar, que mai havia pugut ser ella mateixa...fins ara.
Quan tota la seva familia, ara ja fa uns anys, s'havia instal.lat al poble on ella vivia marxant finalment tots de Barcelona,ella va agafar els trastets i va marxar del poble.
Va a classes de Ioga, ha aprés a teixir, surt a caminar o amb la bici tota sola i a l'estiu va començar el Camí de Sant Jaume.
Quan parla del Camí o de la caminada que va fer l'altre dia o de la classe de ioga...l'haurieu de veure, és tant feliç!! se li il.luminen els ulls.
Tal com ella diu: m'importa un pepino no tenir casa propia, millor encara aixi quan vulgui podré marxar...res em lliga enlloc.
Fa netejes salvatges de coses que "te", i se les ven o les dona, les regala.
Diu que encara no sap que es el que ha vingut a fer aqui, diu que tard o d'hora ho sabrà, que trobarà el seu per qué, és una sommiadora, s'imagina fen coses per la gent, llegint o explicant o que sap ella...
La Nina, no és una pobra noia, la Nina només "ES"
Una ùltima cosa Nina, tu ja fas coses per la gent...els somrius quan vas pel carrer.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada