30-12-2014

No ho he fet mai, no he fet mai balanç de l'any quan s'acaba, ei, "a lo hecho pecho", ni tampoc he fet mai propòsits per l'any que comença... el que hagi de ser, serà...i així vaig per la vida, oberta a tot, sense mirar massa enrera i gens endavant...llamame loca.
Avui, a un dia d'acabar l'any, anava pel carrer mirant la meva ombra i pensant redeu quin fret que fa, quan de cara l'he vist, anava amb el camió, era el Joan, tot i portar ulleres de sol tots dos, ens hem mirat, un esboç de somriure li he vist a la cara.
He pensat en ell, vem ser parella un parell d'anys, ens estimavem a rabiar, tal com sona, a rabiar, no podia sortir bé, rabiavem massa.  Avui ja no fa mal el seu record, m'he sentit bé, recordar les coses bones fa massa mal i per això només veiem les coses dolentes, quan el temps ens posa a lloc es quan podem veure amb claredat, quan amb sinceritat ens podem dir a nosaltres mateixos la veritat, la que sempre vem saber però no voliem reconèixer, allò no podia funcionar mai de la vida,  a partir d'allò vaig crèixer, vaig apendre, vaig apendre molt, desde aleshores no he tornat a tenir parella, m'he dedicat a observar-me, a coneixer-me, he descobert que no necesito a ningú per estar contenta i bé, que sóc capaç de fer tot allò que vulgui, avui ja li hauria pugut dir: Joan, et vaig estimar molt, ho vaig fer el millor que vaig saber i tot i així no ens en vem sortir, et donc les gracies per tot el que vaig apendre al teu costat. Gracies Joan.
Joan sempre formarà part de mi.
Estic satisfeta de mi mateixa, a un dia d'acabar l'any, he tancat un cercle amb agraiment.

I ara que ja fa temps que no tinc a ningú a prop i que tinc les coses molt clares i se el que vull i el que no, aprofito per posar un anunci, si hi estas interessat ja trobaras la manera de trobar-me...

SOMRIU  SEMPRE...

Pobra noia

Fa dies que volia escriure alguna cosa quan de sobte l'he recordat.
Pobra noia, va ser el primer que vaig sentir d'ella.
Pobra noia? vaig preguntar, per qué?
No ha tingut sort, em va contestar.
Que li ha passat?
La vida no s'ha portat bé amb ella, es va casar dues vegades, va tenir fills amb els dos homes, les dues vegades van acabar malament, ho ha perdut tot, la casa, els cotxes, la caravana, els diners, les finques i de poc que no perd un dels fills també. Ho va tenir tot i mira-la, ara no té res.
En girar-me la vaig veure, primeta, no gaire alta, texans, jaqueta gruixuda, botes altes, una gran bufanda i ulleres de sol, al veure'm em va somriure...
No se la veu tant malament, vaig pensar, te una bona riatlla.
Se la veu bé, no creus?? li vaig comentar.
Deixa, deixa, la professor va per dins. Com vols que estigui be?  No li ha quedat res....

Amb els dies, vaig tenir la sort de caure al carrer i va ser ella qui em va ajudar.
Mentres m'aixecava em va preguntar, t'has fet mal?
La seva veu no era dolça, però sonava sincera, crec que no, vaig contestar.
Sóc la Nina, va dir, jo l'Andrea, em vaig presentar.
Segur que estas bé?
Si, tranquila, sembla que no m'he trencat res.
Vem riure les dues.
Et convido a fer una café, és el minim que puc fer per haver-me ajudat.
Anem a la plaça, seurem a la terrassa, aprofitem que avui fa sol, va dir
Va demanar un nestea, m'estic treient de la coca-cola, em va dir mentres s'encenia un cigarret, ningú és perfecte...  va  afegir assenyalant el cigarret.
Que tal Andrea, ets d'aqui tu?
Si, d'aqui de tota la vida.
Explica'm alguna cosa de tu, em va demanar.
M'acabo de separar...
Val més sol que mal acompanyat, va dir ella.
Li vaig explicar la meva historia, va escoltar sense dir ni pio, quan vaig acabar, em va agafar la mà i em va dir, tranquila de tot s'en surt.
Si necesites alguna cosa, el que sigui, parlar, que algú t'aixequi de terra... conta amb mi.
Així ho vaig fer, sentia curiositat de per qué pensaven d'ella que era una pobra noia, jo no creia que fos una pobra noia.
Ens vem fer amigues, la Nina es oberta, espontanea, riatllera, res es per ella prou greu per no poder fer un somriure, res es prou important per que li tregui el son.
Em va parlar del que li passava, resulta que s'estava obrant en ella un canvi important com ella l'anomenava, deia que sempre havia hagut d'anar contracorrent, sempre havia hagut de fer el que s'esperava que fes,que se sentia un bitxo raro per la seva manera de pensar, que mai havia pugut ser ella mateixa...fins ara.
Quan tota la seva familia, ara ja fa uns anys, s'havia instal.lat al poble on ella vivia marxant finalment tots de Barcelona,ella va agafar els trastets i va marxar del poble.
Va a classes de Ioga, ha aprés a teixir, surt a caminar o amb la bici tota sola i a l'estiu va començar el Camí de Sant Jaume.
Quan parla del Camí o de la caminada que va fer l'altre dia o de la classe de ioga...l'haurieu de veure, és tant feliç!! se li il.luminen els ulls.
Tal com ella diu: m'importa un pepino no tenir casa propia, millor encara aixi quan vulgui podré marxar...res em lliga enlloc.
Fa netejes salvatges de coses que "te", i se les ven o les dona, les regala.
Diu que encara no sap que es el que ha vingut a fer aqui, diu que tard o d'hora ho sabrà, que trobarà el seu per qué, és una sommiadora, s'imagina fen coses per la gent, llegint o explicant o que sap ella...
La Nina, no és una pobra noia, la Nina només "ES"
Una ùltima cosa Nina, tu ja fas coses per la gent...els somrius quan vas pel carrer.

Actualitzant 2

Ahir va marxar la Marina.
Em va deixar una nota on la ultima frase era: gracies per tot mami, t'estimo infinit.
Ha passat una setmana a casa amb mi, ella viu en parella i dissabte em truca i em diu que si pot tornar a casa, oi tant ja saps que la porta sempre es oberta.
Be, les coses no funcionaven, discutien, s'enfadaven...
Quan vaig veure com va venir, vaig veure clar que el que necesitava la Marina era un kit-kat.
"Tómate un respiro, toma un kit-kat" deia l'anunci de la xocolatina en questio.
Donar-se un respiro de tant en tant es saludable, sortir de l'area de conflicte per veure les coses amb una nova perspectiva, reflexionar sense pressio, tranquilament i quan estas a punt, pendre la decissio.
Em van agradar molt les seves reflexions, ha tornat amb la seva parella.

Aixo m'ha donat una idea, brindo casa meva per qui necesiti fer un kit-kat en la seva relacio de parella, o si viu amb els pares, o necesita canviar d'aires...tinc una habitacio lliure i la poso a disposicio de qui la necesiti, ho fare amb el sistema boca a boca, algu que em coneix que coneix algu que li fa falta. No cobrare res, estic farta que ens fagin pagar per tot!!  Amb una nota que s'acabi amb un t'estimo infinit en tindre prou.

Actualitzant

Avui, pel Face, veig "Quin tipus de mare ets segons el teu signe"... miro i diu:
Sagitari (moi) : distreta, molt distreta, la tipica que es deixa el crio sentat al carro del super.
Molt lliberal, preten donar ales als seus petits per que aprenguin a volar lluny d'ella.
Molt amorosa i no exigeix gaire.

 MAI m'he descuidat cap dels meus fills enlloc.( si no recordo malament)
L'ha clavat en quan a les ales, sempre he volgut que fossin independents, sobretot de mi, mel's estimo molt, pero arriba un moment en que les mares hem de quedar a part, ells han de fer la seva via i nosaltres la nostra, estic aqui per quan em necesitin, que vinguin quan vulguin.
Molt amorosa... no se, i exigir nomes lo justet.

Sempre m'he cregut una mare atipica, la mare natura se'n va encarregar enviant-ne dos del tiron, amb bessonada has de ser molt creativa, dos de cop no te res a veure amb res del que coneixes, es...be, deixem-ho en increible, i si son tremendes ja no et dic res, he viscut l'experiencia dels cabells tallats, aquells crios que es tallen els cabells...donç les nenes mel's van tallar a mi! un dia d'estiu mentres se suposava que feiem la migdiada, es veu que nomes dormia jo!, un dia al parc, les trec de l'enorme cotxet que les duia sentades i em marxen correns una cap un canto i l'altre cap a l'altre...em va tocar correr com una bala per que no surtisin del recinte , evidentment no vaig tornar al parc. En van fer de tots colors, tallar roba, posar-se pomada als cabells, obrir una aixeta e innundar-se tot, treure dia si i dia tambe tota la seva roba dels armaris, posar-se una pedra al nas, obrir-se el cap literalemt, destrossar una habitacio d'hotel, fer caure el tamboret del pediatra al damunt dels seus peus, el rotllo de paper de la camilla tot desfet, i el millor de tot va ser un dia que a la Marina li havien de fer un contrast amb 5 o 6 anys, que l'agulla se la va clavar el metge a la cama.
I aixi mes i mes i mes... era un no parar. L'adolescencia tambe va ser per tirar cohets...
Ara mirat en la distancia, mentres ho vaig recordant vaig rient pero llavors va ser molt dur....a algu li  pot extranyar que els hagi ensenyat a volar...lluny de mi???